FRUITERS DE SEMPRE

 

 

Bloc dedicat als fruiters tradicionals que no solen ser cultivats comercialment, però que representen si més no un patrimoni agrari, a més de ser interessant el seu cultiu per la rusticitat i adaptació a l'entorn, pel sabor dels seus fruits, en definitiva uns arbres que no deguem deixar en l'oblit.

 

 

 

 .

 

 

 

 

 

 

 

cirers

Està setmana passada pujarem  amb Paco a buscar a Josep, (Pep el Manga) i ens dugué al seu bancal a la partida d'horta més alta que trobem al municipi de Serra a uns 500m. d'alçada. La partida es diu Muron o mugron, no m'ha quedat molt clar, és un lloc preciós que podem vore quan passem per la pista que ens du a la font del llentiscle desde Serra. S'arriba agafant un camí que ix a la dreta i que baixa fins a l'horta.

La majoria dels bancals que trobem allà estan plens de cirers, també trobem algunes pomeres i pereres però cosa anecdòtica, ací trobem les famoses cireres de Serra, les dues varietats típiques de la zona i que em vingut a buscar són la negreta i de la rameta, són cireres molt fosques, de tamany menut i amb molt de sabor. Em agafat unes vares per empeltar els cirers que vaig plantar l'any passat al meu hort i que són les que s'adapten millor al nostre clima. Les dues varietats només tenen la diferència que unes maduren 10 dies abans que les altres.

0 comentarios

prunes del cul dur

El divendres al mig dia anarem Paco, el seu germà Vicent i jo a Serra a la partida  Toxima, a recollir, enguany si, les pruneres del cul dur. Varietat cultivada antigament a la comarca i que es feia servir per confitar principalment. Hem arrencat alguns peus dels rebrots que van eixint de les pruneres més grans, es troben a un bancal abandonat d'una zona d'horta de Serra hui en bona part abandonada, però de gran bellessa i per on podem fer algun passeig arribant si seguim la senda fins la font de l'ombria.

0 comentarios

l'hort dels fruiters

Hui he acabat de plantar els últims arbres que em faltaven a l'hort de fruiteres que estic fent. Hi ha un poc de tot, bresquilles, albercocs, prunes, cireres, pomeres, pereres, codonyers, kakis... també vull plantar figueres i segurament nesprers. Son quasi tots de varietats tradicionals, hi alguns son els portaemplets que estic preparant per fer per a la pròxima primavera els empelts de varietats que vull incorporar a l'hort. Espere poder gaudir dels seus sabors molt prompte.....

0 comentarios

prunes del cul dur

Paco observant les pruneres
Paco observant les pruneres

Ahir dijous anarem Paco i jo a uns bancals que estan eixint de Serra a la dreta,(no recorde el nom de la partida però de segur que Paco me'l dirà) el camí acaba en una senda que du a la font de l'ombria i al castell de Serra, si podeu passeu per allí és un lloc ben bonic per fer una passejada, per eixa zona el barranc sempre sol dur aigua llevat dels mesos estivals, hi ha diversos ullals dels quals s'abasteix la zona per al reg del bancals. Anarem per allí a buscar "pruneres del cul dur", unes pruneres que eren habituals per la zona, solen consumir-se tant fresques com assecades o confitades, segons diu Paco. Creiem haver-les trobat, enguany ho sabrem quan cresquen els rebrots que vam arrancar d'un bancal abandonat.

olivera serrana
olivera serrana

També vam gaudir de les magnífiques oliveres centenaries que hi ha a la zona, son de varietat serrana, una oliva que dona un oli molt apreciat, normalment tot l'oli d'esta zona es du a la cooperativa d'Altura, tant a la serra d'Espadà com la serra Calderona la varietat més comuna és la serrana.

0 comentarios

Benimaclet

Part de la meua familia és de Benimaclet, els meus avis eren Eulalia "Rosa la Pina" i Isidro "el Güere" la casa  on nasqué ma mare i els meus tios era coneguda com "Casa Isidro el Güere", estava al costat de la "Barraca del Güere".  Estava segons em conten darrere d'on hui hi ha  la famosa orxateria Els Sarieres, actualment hi ha una placeta, davant no fa molt encara quedaven alqueries, a la part de derrere del Patronat. Una d'eixes que fins fa poc, (abans de la bombolla immobiliària), restava dreta era Casa Vallets, l'alqueria de la tia Conxa (germana de la meua avia). Els meus records de menut quan anavem a l'horta a dinar, son d'un lloc (gens paregut al que trovem hui) rural, d'hortizó inabastable però quasi dins de la ciutat, d'una banda s'obria l'horta i de l'altra es tancava la ciutat, hi havia una figuera gran(encara està dreta i es veu perfectament quan passem per la ronda nord) amb un pouet, que supose  en aquella època( estem parlant de fa 20 anys) ja no estaria en us, però era una bonica estampa , també hi havien parres, i altres fruiters, recordant-nos el verger que va ser l'horta en un temps no molt llunyà.

L'home de la tia Conxa, a qui jo no vaig coneixer, era el tio Ramón,  el femater de Benimaclet, anava pel poble replegant els fems de les cases. Totes eixes restes s'aprofitaven per compostar i adobar els camps (veges quina cosa).

En eixa alqueria també tenien unaltra fiaguera darrere de la casa, que es diu "ull de perdiu", eixa és la que he anat a arreplegar hui, entre mig dels enderrocs de l'alqueria.

Eixa esplendida horta ara  convertida en abocador a la espera de ser engolida per l'asfalt, però mentre això arriva encara queda algú que cultiva algun troset entre mig de abocaments i enderrocs.

També més endavant, segons m'ha dit ma tia Conxin (filla de la tia Conxa) on estava l'alqueria Casa Collonis, trobem un altra figuera, esta anomenada "sang de rossí", també he agafat unes vares, esperem que siguen bones figues.

 

ull de perdiu
ull de perdiu
0 comentarios

fruiters de sempre

L'interès per la recerca dels fruiters  (antics, tradicionals, típics com vulguam dir-li)  del país sempre m'ha interessat. Arbres potser no gaire productius en alguns casos, ni amb fruits de tamany o aspecte comercial però amb una adaptació al terreny i a les condicions ambientals molt alta i amb unes característiques orgalolèptiques molt bones,  açò fa que siga de gran interès la cerca d'estos exemplars que romanen als bancals dels nostres pobles, moltes voltes oblidats i que son un tresor a l'espera que algú els recupere, els traga a la llum i els done un lloc al seu hort. Són arbres dels que ja ni tan sols hem sentit parlar, però si preguntem als majors de seguida ens conten les seues bonances, així que motivat per tot açò m'he llançat a la recerca d'estos arbres testimonis del pas del temp.

El primer pas va ser cercar per la xarxa per vore el que trobava  (per ara no he trobat res, al nostre país, seria una satisfacció trobar-ne), i he trobat una iniciativa semblant  a les Balears on ja tenen un fum de varietats recuperades, iniciativa duta a terme per slow food, i através de viversllaber venen els exemplars, jo n'he comprat uns qüants.

 

Ara mateix estic cercant amb l'ajuda d'un veí de Nàquera, Paco (un llaurador, apicultor, coneixedor de la contornada i gran persona), qui coneixedor dels llauradors i dels racons de la serra troba les varietats perdudes, al terme de Nàquera no queda res, segons diu ell, i per ara hem anant al terme de Serra, este mateix matí hem estat als bancals de Basilio a la partida de Xarxant, un home ja major que ens ha contat com els fills no volen saber res de l'horta, - no venen ni a arreplegar les taronges-, enguany però diu -si que han vingut a arreplegar les ametlles-, que les té a casa sense poder vendre ja que ningú no ve per baixar-les d'allí,( trist panorama d'una societat que dona l'esquena al seu passat que no el vol per al present) Basilio té plantades en un ribàs del camp unes pomeres, "mançanes" com ell ha dit, "pomeres de vinya" m'ha dit Paco que es diuen, estes pomeres tenen forma de matoll, i no fan més de mig metre d'alçada, es conrreuen a les vores dels camps i, com diu Paco, es plantaven entre les vinyes, per açò hem de pensar en la seua resistència a la sequera.

Les hem recollit amb el fes fent un clot i arrencat un tros del matoll que després hem desfet en 7 o 8 exemplars que ens hem repartit, Paco només ha agarrat dos exemplars, els hem platat i ara estem esperant que broten a la primavera.

També ens ha contat Basilio com de jove baixava de la serra, més endins de la Prunera, carregat amb caixons de cireres, 4 al dia i fins i tot s'hen deixava un, ja ple, per al dia següent. Parlant dels pressecs de vinya ens deia com els que queien a terra no es cucaven, ens ha contat també on podem trobar unes pruneres, prunes del cul dur, que eren típiques de la zona i anirem a buscar-les un altre dia.

5 comentarios